Normatives per a tot i tothom. Si o No?

Treballant en Inspecció i Control de Qualitat, és habitual que ens adrecin la qüestió “existeix alguna norma per...?”

Això fa que regularment haguem d’investigar l’existència de textos reglamentaris o normatius per aplicacions i camps d’allò més variats.

Perquè ens fem una idea de les normes aplicables en els actes més quotidians, pensem, per exemple, en prendre una tassa de cafè.

La tassa hauria de complir amb la Directiva 2005/31/CE relativa a objectes de ceràmica destinats a entrar en contacte amb productes alimentaris.

La cullereta d’inoxidable hauria de complir amb els Reglaments 1935/2004 i 2023/2006 relatius a objectes destinats a entrar en contacte amb productes alimentaris.

Deixant de banda la cafetera, que tret que ens trobem en un edifici públic d’Hamburg, molt probablement sigui de tipus càpsula, el propi cafè i el sucre; per demostrar la conformitat d’aquests dos senzills articles, s’aplicarien al voltant de 10 normes tècniques amb un total d’unes 200 pàgines i per un import d’uns 450.- €

Feta aquesta introducció hom pot pensar que els estàndards EN, ISO, DIN, ETSI, IEC, i normes UNE, NF, etc. són obligatoris, però la realitat és que tots ells són voluntaris.

A Andorra, i al igual que en la resta de països; únicament són d’obligat compliment les directrius i normes que s’indiquen en els reglaments. Això ho estableix en el nostre país la Llei de Seguretat i Qualitat industrial de juny de l’any 2000.

Aquesta mateixa Llei de Seguretat i Qualitat industrial, determina una prelació per determinar les normes d’aplicació: normes europees EN, Espanyoles i Franceses UNE i NF, normes internacionals ISO i IEC i en darrer terme, altres de compliment obligat en països de la Unió Europea.

Però si una norma o estàndard és d’obligat compliment, podem accedir-hi gratuïtament?

Aquesta qüestió ha encès sempre el debat entre els defensors del pagament com a forma de finançament del treball de redacció, traducció, revisió, etc. i aquells que reclamen el lliure accés a les normes tècniques referenciades en la legislació i per tant, d’obligat compliment.

Analitzem alguns casos:

Les normes europees no són distribuïdes ni posades a la venta per CEN (“Comité Européen de Normalisation”), CENELEC (“European Committee for Electrotechnical Standardization”) ni IEC (“International Electrotechnical Commission”); sinó que ho fan a través dels 34 organismes nacionals de normalització, entre ells AFNOR i UNE.

ISO (“International Standarization Organization”) disposa de la seva pròpia botiga on-line amb quasi 22.000 estàndards.

DIN (“Deutsches Institut für Normung”) efectua essencialment la venda a través de la filial Beuth Verlag GmbH, molt recomanable per la gran oferta de documentació tècnica de tot tipus.

Les normes UNE han d’adquirir-se a través de AENOR (“Asociación Española de Normalización”) i existeix com a única via gratuïta, la consulta presencial en la seu social o en les delegacions territorials. Com a curiositat, podeu trobar en alguns fòrums com aquest organismes els escriuen “UN€” i “A€NOR”.

En el cas de França (normes NF) un decret de juny de 2009 estableix que tota norma que esdevingui d’obligat compliment ha de ser consultable gratuïtament. Això pot fer-se dins la web de AFNOR (“Association française de Normalisation”).

Tot i així hores d’ara encara persisteix el debat sobre la naturalesa onerosa dels estàndards NF. Sense anar més lluny, el juliol de 2017 el Consell d’Estat anul·lava parcialment l’ Ordre (“Arrêté”) de 29 de febrer de 2009 relativa a gasos fluorats d’efecte hivernacle, per la manca d’accés gratuït a normes incloses en el document.

Tret de l’excepció que confirma la regla com és el cas de França, per accedir a les normes cal passar per caixa.

Un altre punt en comú en tots els casos és el fet que tots aquests documents estan subjectes a una llicència d’ús per salvaguardar el dret d’autor i de la propietat intel·lectual i industrial.

Aquesta salvaguarda ens pot semblar lògica i justa, però atenent al contingut de les llicències d’ús; suposa que les normes d’obligat compliment han de complir-se però, i aquí ve l’interessant, sense divulgar el seu contingut.

Reprenent la qüestió inicial; “existeix alguna norma per...?”, concloem:

-          Podem afirmar que afortunadament hi ha estàndards, normes, etc.. per a quasi tot, si bé la seva aplicació; tret de formar part d’un reglament, clàusula de contracte o requisits per demostrar la conformitat a una directiva europea; és voluntària.

-          Disposar d’estàndards costa diners.

En qualsevol cas, des de Pirineu Inspecció i Control, restem sempre disposats a treballar onerosament com no pot ser d’altra manera, per respondre i resoldre les qüestions.

 

Pere Marcé Coma

Suport tècnic

PIRINEU INSPECCIÓ I CONTROL